La Gràcia dels meus records…

Introducció

A finals del 2010 va fer 25 anys que vaig instal·lar-me a viure a Gràcia. D’una manera o altra sempre havia estat vinculada a Gràcia, però des que hi vaig anar a viure el vincle va ser més fort.

El setembre del 85 vaig començar a treballar i per tant em podia plantejar llogar un pis. Finalment vaig llogar un piset d’una finca de més de 100 anys al Torrent de l’Olla. Era un tercer, però no era real, ja que hi havia entresol i principal. Això el feia que es transformés amb un cinquè, sense ascensor! Tot i això res va ser un problema per instal·lar-m’hi. Vaig signar el contracte el 17/12/1985. Pocs dies més tard Espanya s’incorporava a la Unió Europea i s’aplicava l’IVA a tots els objectes i serveis…

Amb l’ajuda de la família, i amics vaig anar pintant i arreglant el pis poc a poc. Vaig muntar un estudi i una habitació. A vegades m’hi quedava a dormir, altres el cap de setmana… No va ser fins l’abril del 87 quan definitivament m’hi vaig instal·lar: va ser quan l’Àurea va venir a treballar a Barcelona. D’aquella època recordo l’olor de pa del forn del carrer Virtut, just al davant de casa, aquella olor dolça, calentona, de crosta cruixent, del mes d’abril de la llum que comença a brillar i l’escalfor… Sovint quan sento aquella olor em ve la imatge de l’inici de la meva vida a Gràcia.

Una de les coses que sorprèn a tothom d’aquesta ex-vila, és el teixit comercial que hi ha. De fet és impressionant com els petits comerços sobreviuen a l’onada expansiva de grans superfícies. Van passant els anys i continuen mantenint-se els comerços de tota la vida, tot i que n’hi ha molts que han tancat: bé per la defunció o jubilació dels propietaris, bé per enderroc de l’edifici, bé per cessament de l’activitat… tot i així n’hi ha un munt que es mantenen com els vaig trobar fa 25 anys…

La vaqueria del carrer Torrijos

Va ser una de les darreres lleteries amb vaques que venia llet fresca i recent munyida a Gràcia i potser a Barcelona. Les vaques van marxar l’any 1984, per tant quan jo vaig anar a viure ja no hi eren, però recordo haver-les vist allà al fons de la tenda anys abans. Tot i així la tenda, i inclús el carrer Torrijos encara feia olor de vaca.

El sr. Calvet i la seva dona, la Teresa, van continuar venent llet fresca embotellada, i al pati on abans hi havia els estables amb les vaques ara hi tenien un munt de gallines ponedores,  de manera que a més d’anar a comprar llet podies sortir amb una dotzena d’ous fresquíssims.

Aquesta lleteria no era una tenda qualsevol, el sr. Calvet i la Teresa eren un parell d’amics. Ambdós eren dues persones animoses, optimistes i crítiques amb la societat i el sistema. Sempre xerravem sobre qualsevol tema: si les voreres, la festa major, el Sant Medir, els nois, la família, els vehicles, les obres… Alguna vegada, segons el tema de la conversa, el sr. Calvet treia de sota el taulell una carpeta plena de retalls d’articles de La Vanguardia i comentàvem algun tema: si la mel, o un personatge que havia esdevingut un ganster… La lleteria havia estat plató en alguna pel·lícula i els estris per mesurar la llet havien pujat escenaris un munt de vegades.

La Teresa un dia em va confessar que no sabia nedar i li feia molta enveja quan li comentava que jo hi anava sovint… Això va impressionar molt al Gerard i a l’Andreu que llavors eren petits i  no concebien que un adult no sapigués nedar!

Ara quan enfilo per Torrijos a munt i veig la paret tapiada de la Vaqueria  em retorna aquella olor forta de vaca. Aleshores, no puc deixar de pensar en les hores que allí entre ampolles de llet, iogurts i ous havia fet petar la xerradeta… i me n’adono del pas del temps, de les converses que no tornaran però que encara tinc la sort de poder-les recordar.

La Ferreteria Soriano

Una altra tenda que fa uns anys va tancar, tot i la seva particularitat, era la Ferreteria Soriano del Carrer Gran. Ben segur que qualsevol gracienc de pro la coneixia, i un munt de turistes escampats pel món, també. Era el típic establiment curiós que podia aparèixer a les guies secretes de la ciutat, o potser no tan secretes.

Els aparadors plens d’objectes insòlits de forma, de mida, de finalitat: pela patates amb grills, treu llavors, forada olives, farcells per coure llegum, coladors de totes mides i amb forats de totes mides, màquines de farcir des d’olives fins canelons, o fruits secs, ganivets, tisores, paelles, cafeteres, teteres, planxes, taps, coberts, bols… El que la feia més curiosa i particular aquesta tenda, era que cada objecte  tenia el seu rètol explicant que era, perquè servia, el preu en euros i la conversió en pessetes… tot escrit amb una cal·ligrafia una mica rònega.

Cuchillo para pelar cebolletas
Colador para zumo de naranjas sanguinas
Tapón para porron
Rallador fino de queso duro
Paella para huevos fritos de codorniz
Asador de pollo para hornos económicos

L’interior era tan caòtic com l’aparador: un munt de prestatges, un munt de calaixos… fotos i prospectes a les parets, articles als diaris de la tenda, anuncis de l’any de la picor. Un parell de dependents amb les bata blava anaven i venien rere el taulell i coneixien tots els racons de la tenda i el magatzem. Els ulls de la dependenta eren impressionats i encara els recordo…

Darrere d’una caixa registradora que havia emmagatzemat rals, l’amo cobrava i anava apilant les factures en un ganxo: ni ordinadors, ni bases de dades… tot al seu cap.

Un bon dia sense quasi ni avís la Ferreteria Soriano va tancar davant l’astorament de tots els graciencs.

Els forns de pa

L’olor de pa recent cuit és potser l’olor que més identifico amb l’inici de la meva vida a Gràcia: aquella olor dolça, calentona, de crosta cruixent, del mes d’abril de la llum que comença a brillar i l’escalfor… Sovint quan sento aquella olor em ve la imatge de l’inici de la meva vida a Gràcia.

Alguns forns que recordo…

Forn de pa de la pl. Revolució: Recordo tres dones de mitjana edat que despatxaven el pa que feien allà i un senyora velleta, que deuria ser la mare d’elles, cas que fossin germanes. Amb l’Àurea li dèiem el forn de les Guapes, des que entraves fins que sorties no paraven de dir-te guapa. En fi anar a comprar pa era com una teràpia i et feia pujar l’autoestima. El pa era bo, d’aquell fet a l’obrador interior, pastat potser a mà, enfornat allà amb llenya… i la coca de forner? Boníssima.

Carrer Virtut: l’olor pujava just per la finestra del menjador de casa. Ara fan crosants, ara madalenes, avui la coca se’ls ha socarrimat una mica…

Carrer Planeta: dels pocs que coien les coques que els portaves, i inclús pebrots i esbergínies o alguna espatlleta de xai. Feien unes coques de recapte boníssimes i els millors llonguets que mai he menjat. Vaig veure fins a tres generacions de dones despatxant: àvia, filla i neta: cadascuna diferent amb el tracte però totes grans professionals. A l’obrador els homes. Ara continua tot i haver canviat d’amos i d’aspecte continua i han canviat les coques de recapte per les típiques baguels neoiorquines, cosa de la globalització!

Vallfogona/Verdi: Olor dolça, olor de pa… Pa del dia. Recordo que anava a comprar el pa a primera hora i feia l’entrepà de l’esmorzar abans d’anar a treballar. Més tard va desaparèixer, ara hi ha una tenda d’informàtica oberta quasi les 24 hores.

Pl. Diamant: taullell de marbre, parets de fusta… El recordo de colors clars, com la farina, com la molla del pa. Fa uns anys van modernitzar-lo i perdé la gràcia.

Forn de pa Fortino: La mestressa era una senyora gran i un dia em comentava que quan es jubilés es perdria el forn. Per sort la seva filla i el gendre es van animar i van donar un tomb al negoci: van començar a fer pans i galetes de tot tipus amb farines i llavors diferents. El forn ha remuntat i ara és un punt de referència i de degustació de pans exòtics i galetes genuïnes.

Carrer Goya: És un forn que vaig descobrir camí de l’Escola dels nens. L’antiga mastressa era molt amable i es va vendre el forn a una noia molt polida que també ven al Torrent de l’Olla, on hi ha la Pepi que es desviu pel Sant Medí.

Quevedo amb Travessera de Gràcia: Quasi no hi vaig mai, però quan passo pel davant no puc evitar comprar alguna d’aquelles figuretes que fan amb pasta de pa: animals, arbres, cotxes, estrelles i llunes… i tot boníssim.

Darrerament han obert molts altres forns, la majoria escalfen el pa de panificadora. N’hi ha de bons i de dolents.

Al carrer Puigmartí hi ha el Panet el pa és excel·lent. El color de les samarretes de les dependentes em fa pensar que potser algun dia eren grogues…

A l’inici del carrer Verdi i a la Travessera han posat un MaxiPan i les catalanes que venen són boníssimes, la pega és que s’acaben depressa i a vegades ni arriben a casa!

Curtidos Ribas

Al Torrent de l’Olla hi ha una tenda de curtits: Curtidos Ribas. Ben segur que deu ser una de les poques que queden a Barcelona. Té els dies comptats.

La tenda és un caos, com ho és l’amo. Un senyor que només obre pels matins, a l’horari que li va bé. Un dia em comentava que a les tardes va a un club social.

A les parets hi ha cartells penjats amb textos que algun dia van transmetre alguna informació, encara n’hi ha un que té el  preu en pessetes!

Tornant a la tenda: un munt de prestatges de fusta i calaixos de diferents mides, plens de pells, cuiros, cordons i qualsevol altre cosa relacionada amb el calçat: betum, tints, gomes, mitges soles, o completes, taloneres interiors, o exteriors, plantilles de goma, de cuir, de carbó, de suro, ara inclús de silicona…  Taullels coberts de pells, trossos de gomes…

Tot sota una pàtina de pols, que ho uniformitza tot com la bata que porta l’amo de la tenda…

Pastisseria Montserrat

Qui no coneixi aquesta pastisseria segur que no és de Gràcia. Està a la cruïlla Travessera de Gràcia amb Torrent de l’Olla, i sempre està oberta: laborables i festius (non stop).

La seva especialitat és la xocolata: amb llet, amarga, cobertura, a la pedra, amb fruits secs, amb madalenes; farcint crosants, braços de gitano, tortells, pastissos; bombons de tots tipus, llengües de gat, catànies, trufes, encenalls, xocolata en pols per preparar una bona xocolatada…

L’interior de la tenda sembla que el temps s’hagi aturat als anys seixanta: aparadors, vitrines, prestatgeries; bomboneres, dispensadors de caramels, de galetes tots de vidre. Les dependentes amb llur bates, que algun temps havien estat blanques serveixen al públic, fan paquets embolicats amb la clàssica cinta vermella.

Des d’un racó de la tenda pots observar l’obrador, allà els homes també de blanc no paren d’enfornar, farcir, amassar, muntar… L’obrador potser algun dia va estar net i ordenat, potser abans de la República,  o de la desamortització de Mendizábal…

Les diades assenyalades on cal comprar el pastís tradicional com: el tortell de Reis, la Mona de Pasqua, la Coca de Sant Joan, el Panellets per Tots Sants i els turrons per Nadal, aquesta pastisseria s’esdevé el punt de trobada del barri: la cua és llarga però us asseguro que val la pena.

Potser no cal esperar un d’aquestes diades, qualsevol dia es pot comprar un braç de gitano: el de crema fa emocionar a més d’un i el crosant de xocolata és una autèntica bomba.

I parlant de pastisseria, al local que ocupava un antic sabater, Guilleries amb Perla, des fa temps hi ha la pastisseria El Principe, que elabora totes les galetes i pastes àrabs que ens mengem quan anem a sopar a algun restaurant àrabs que hi ha a qualsevol indret de la geografia catalana i d’Espanya.

Parlo d’aquells fetes a base de fruits secs i mel. L’amo les despatxa amb una cura similar a un joier… Té unes grans safates plenes de galetes, cadascuna de diferent tipus. No para de muntar safates de totes mides i enviar-les a restaurants i tendes àrabs.

Altres tendes de la Travessera de Gràcia

La rellotgeria El Pèndol

I tornant a la Travessera de Gràcia, em ve el cap la rellotgeria més petita del món, com deia l’anunci de la ràdio: el Pèndol. Dins, un gran rellotger ensenyava l’ofici al seu  fill i des de fa uns anys han obert una tenda més gran a Sant Gervasi. El Pèndol  que vaig conèixer s’havia reformat però ocupava una antiga porteria: tot i l’estretor de la botiga hi havia de tot: taulell, aparador, vitrina, taller…  El rellotger no parava d’obrir calaixets i portetes d’on sortien eines, làmpades, lupes, i cents de rellotges i joies, degudament ordenats, classificats, arrenglerats, distribuïts…

Tea Centre de Barcelona

L’any 2010 el Tea Center Shop celebrà el seu 20è aniversari. Va ser la primera tenda de te que es va obrir de Barcelona i jo vaig ser una de les primeres clientes en comprar-hi. Aleshores quasi ningú prenia te, i va ser un plaer trobar una tenda que en venguessin, sense les infames bossetes de l’Hornimans. La tenda em va agradar i de seguida vaig provar el Gràcia Blend, del que me n’he fet una fidel seguidora i difusora.

Ara la tenda ha obert un munt de tendes més per Barcelona i fora de la ciutat, i ha esdevingut una franquícia important. Però la tenda de la Travessera de Gràcia continua com aleshores, però han incorporat alguns productes nous: te blanc, vermell, roibos… Tot i així té el mateix regust d’aleshores.

El Gràcia Blend, diria que forma part de mi, no puc evitar quan marxo per un cert temps emportar-me’n una mica i en moments de melangia de Gràcia i la seva gent, prendre una tassa d’aquest te em reconcilia i m’evoca les tardes de tardor a Gràcia, l’olor de pa recén fet i els carrers mullats.

Quan dius a la gent que la vas descobrir fa més de 20 anys hi ha qui no s’ho creu, ja que l’acaben de descobrir fa pocs dies.

Can Serdà

A la Travessera de Gràcia encara hi ha Can Serdà, la cotilleria més genuïna de Gràcia.

Qui no s’ha comprat unes calces? o uns mitjons de fil d’escòcia? Tenen de tot: l’antic més antic que ni les iaies actuals compren fins el més nou que embogeix a les adolescents.

El més curiós són les cues quilomètriques que es formen: des que obren fins que tanquen. Tres o quatre dependenetes es mouen darrere del taullel on quasi no hi caben, on hi ha un munt de caixes de mitjons, mitges, calçotets, samarretes de felpa, sostenidors amb folre… i manilles!

Graneria Sala

Des del rebost de l’Escola, que anava de petita, ple de sacs de llegums, patates i alls, feia temps que no veia tal quantitat de gra: llegum com llenties, cigrons… fruits secs: nous, avellanes… patates, moniatos, alls, veces pels coloms, soja, llorer.

Des les parets blanques pengen tot tipus d’estris relacionats amb el gra. La mestressa ha venut el negoci als dependents, això fa que aquest negoci segueixi com sempre. Ara a més venen llegum cuit.

Navegant per la xarxa trobo la història de la Graneria Sala: http://bcn100.blogspot.com.es/2010/02/mes-de-100-anys.html

La història de la Graneria Sala es remunta al 1885 quan el Isidre Sala i la seva dona Antònia Vilaseca van baixar d’Agramunt, un poblet de Lleida, fins a la Vila de Gràcia. Fins només fa 1 any la propietària de la botiga era Maria Antònia Sala, la néta dels fundadors. Ella era qui venia a l’àvia les orellanes d’albercoc més bones que he tastat a la meva vida.

Per sort a la botiga encara hi treballa en Miguel, la mà esquerra de la senyora Maria Antònia des dels 14 anys, quan va acabar l’escola. “Els clients són molt variats” em diu. Des de joves que decideixen tenir cura de la seva alimentació, fins a àvies que com la Remei, prefereixen donar unes orellanes d’albercoc abans que unes gominoles. “Fins i tot hem tingut de client al Joan Manuel Serrat” em diu el Miguel amb un somriure tímid. I jo que sóc tafaner de mena, el punxo perquè me n’expliqui els detalls – “Sí, quan anava al Club Elena a veure a les seves fans passava per la Graneria i es comprava una bosseta de pipes”.

Malgrat que la botiga no ha canviat massa el seu aspecte original s’hi han anat afegint nous productes. Al principi el que més es venia eren fruits secs com els pinyons, les avellanes, o productes com les faves de Santa Pau. Més endavant van començar a vendre productes importats com els festucs o coquets del Brasil. Després cereals com la civada, “que va molt bé per la circulació de la sang”. I actualment, s’estan tornant bojos per trobar “arròs salvatge i cuscus”.

L’ambient de familiaritat i deferència que es respira a la botiga em criden l’atenció. La Rosa, que hi treballa des del novembre, m’assegura que “ haver deixat la feina en una oficina de dilluns a divendres és un canvi radical” però amb un somriure em certifica que “val la pena”.

Plàstics Murató

Hi ha un munt de tendes que vaig conèixer i que ja han tancat a la Travessera de Gràcia, un exemple és Plàstics Murató, que fa unys cinquanta deuria ser la modernitat més moderna del barri. A més de trobar-hi tot tipus de bosses de plàstic, podies trobar qualsevol objecte fabricat en plàstic: carmanyoles, gibrells, palanganes, cubells, coberts, cantimplores, vaixelles, gots, tasses, banyeres, orinals, cunyes i orinals per homes, cortines de bany, cubells, plats de càmping… amb el temps també hi havia escales, taules de planxar, tamborets…

L’amo un home simpàtic i rialler, que havia nascut abans que s’inventés el plàstic, i curiosament embolicava en paper tots els objectes que venia… És que potser no sabia que podia fer servir les bosses de plàstic?

El millor de la tenda era que era com una sastreria del plàstic i podien confeccionar qualsevol peça de la forma que els diguessis: ja fos plàstic gruixut o prim, transparent o de color, llis o rugós.

De la nit al dia va tancar les portes.

La sabateria El Rey del Calzado

Una altra tenda digna de catàleg i que ja ha desaparescut… Una sabateria molt especial. L’aparador era gran ple de sabates, sabatilles, xancletes, botes, bambes… Però el més impressionant era dins.

Un balcó a l’interior donava la volta a tota la tenda i donava accés al magatzem, de tal forma que les dependentes, totes dones per cert, des de baix deien a les de dalt el model de la sabata que volia la clienta, aleshores les de dalt anaven al magatzem i tornaven amb el parell de sabates que llançaven a la noia de baix. Tot un espectacle de punteria i encert. En dies de rebaixes o canvi de temporada el nombre de sabates, sabatilles que voleiaven era altíssim. Mai vaig veure fallar ni una sabata.

Futon Llit

Seguim a la Travessera de Gràcia, uns metres més enllà hi havia la tenda Futon Llit que quedava una mica més endins de la Travessera. Gosaria a dir que va ser de les primeres tendes que van fabricar futons ara fa més de 25 anys. Recordo que la penya de Magòria, escola on vaig treballar, venia aquí a comprar-se’ls i aleshores ja em vaig aficionar, i encara ara dormo sobre un d’ells i la resta de la meva família també.

Ara la tenda ha obert una altra al Born que la porta el fill de la mestressa, un nen que corria per la tenda quan vaig entrar-hi per primer cop.

Fa cosa d’un parell d’anys la tenda va tancar! Però va orbrir al Torrent de l’Olla en un local que dóna a la Plaça del Diamant.

L’herbolari

A la Travessera de Gràcia hi ha un herbolari, el comerç porta molts anys allí, ara el regenta un home jove. La botiga està com sempre: armaris de prestatges a les parets i calaixos que contenen noms d’herbes. Un parell de banquetes t’inviten a seure quan l’espera és llarga.

El sorprenent del lloc és que la balança de platets ha estat substituïda per una d’electrònica al costat d’un ordinador! Aquest parell d’estris trenquen l’encant de la botiga. Desconec la professionalitat del dependent, però sensibilitat per l’espai poca.

La llibreria Cap-i-cua al Torrent e l’Olla

Al Torrent de l’Olla , a l’alçada de la pl. del Sol hi ha la llibreria Cap-i-Cua, regentada pel Papitu, el llibreter ideal: t’assessora de llibres, edicions, autors i traductors. Està al dia de les novetats i sovint quan li demanes consell és franc, empatitza amb el client i sempre té un moment per petar la xerrada. Només entrar a la tenda la seva càlida veu i rialla et donen la benvinguda que et conviden a compartir experiències i comprar llibres.

Ràpid 2000 al Torrent de l’Olla

Al Torrent de l’Olla hi ha el Ràpid 2000, un sabater com els d’abans: és un noi jove que ressucita les sabates: és un artista de la professió. Està provist d’un bon ordinador i una base de dades amb els clients. Sempre fa ofertes si tens la targeta de client: cada 5 canvis de soles te’n regala una altra. D’això se’n diu estar al dia i fidelitzar els clients.

La matalasseria Salas al Torrent de l’Olla

Al Torrent de l’Olla, abans d’arribar a Travessera hi havia la Matalasseria Salas, un magatzem de llits, matalassos, somiers, fundes, coixins, lliteres, canapés, pufs… El curiós de l’establiment eren els dependents: tres dones i un noiet.

De les tres dones: dues eren germanes. L’una més gran: grassa i mig impossibilitada asseguda darrere la caixa dirigia els moviments de tothom: dependents i clients, amb el temps va acabar en una cadira de rodes. La seva germana més pispireta i molt dolça t’ensenyava els matalassos o coixins com si fossin les joies de la corona.

La tercera no se sabia si era home o dona sota el guardapols blau fosc que portava. Aquesta carregava el que fos i pujava a l’escala amb una celeritat pròpia de posar-se en òrbita dins d’aquell univers de coixins i matalassos, abans però et donava tot tipus d’opcions per tal que l’elecció del producte que havies anat a buscar fos la més apropiada a les teves necessitats.

El quart personatge era un noiet prim, una mica curt de gambals i vingut directament de la postguerra, que feien servir de camàlic: traslladant paquets amunt i avall, matalassos de llana, coixins… el noi estava sota les ordres de la mastressa.

Amb aquest panorama quan anaves a la tenda semblava que entressis al tunel del temps, clar que després quan anaves al llit i descansaves acabaves somniant amb els angelets!

Anuncis

6 respostes a La Gràcia dels meus records…

  1. Andreu Nicolau ha dit:

    Em sembla una molt bona idea que tinguis un blog escrivint les teves vivències. Em sembla interessant 😉

  2. Et convido a conèixer-nos. La nostra botiga, la Merceria Tarragona, la va muntar el pare de la meva sogra ara fa 98 anys. Malgrat que no vam conservar l’antiga estructura de l’edifici en fer les obres que ens van permetre créixer, la nostra vocació sempre ha estat la merceria i ara el gènere de punt i “presumim” de tenir clientes de quarta generació. Una salutació i enhorabona pel article, jo també sóc de Gràcia i conec totes les botigues de qui parles…

  3. Teresa ha dit:

    Gràcies per compartir els teus rècords, alguns molt propers als meus.
    Jo sóc de Gràcia, tot i que no hi vaig viure molts anys. I ara sóc encara més lluny. Però els meus avis si hi vàren viure molts anys i per això, recordo moltes coses de Gràcia.

    Els altres articles del bloc també reflecteixen el teu amor per Barcelona. En saps alguna cosa de la Casa de les Puntxes?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s