Nordenskiöldbreen te nom de glacera

glacera.jpg

©Frédéric Bayart

Nordenskiöldbreen (Glacera Nordenskiöld) és una glacera a l’illa d’Spitsbergen, a l’arxipèlag de les illesSvalbard. Es diu així pel geòleg finlandès Adolf Erik Nordenskiöld (1832-1901).

Nordenskiöldbreen està situada entre Dickson Land i Bünsow Land, al davant de la ciutat de Pyramiden. La glacera flueix aproximadament al sud-oest i té una longitud  frontal de 11 km i una longitud de fons de 26 km, que ocupa un total de 242 quilòmetres quadrats i 26 quilòmetres cubics de glaç, segons dades del 1993.

Apropar-s’hi en vaixell pel Billefjorden fins l’Adolfsbukta, poc a poc, escoltant el silenci, és un espectacle imponent, on la massa blanca i uniforme poc a poc esdevé una massa amb volums que entren i surten, formes i colors, petits blocs de gel que arriben a l’aigua del mar i es transformen en icebergs que suren… Observar tots els colors del gel: blaus, taronges, grisos, verds… i blancs… fa que descobreixis com de variat, bonic i espectacular són les glaceres.

 

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Global Seed Vault

“Llavors a la cimera” – Blomsterdalshøgda i el Global Seed Vault

_20170814_201411

Així és com es diu l’excursió que he fet a Longyearbyen. He pujat la muntanya Blomsterdalshøgda a 321 metres sobre el nivell del mar, amb una excel·lent vista sobre Adventfjorden i Longyearbyen. A l’acabar ens hem apropat a l’entrada del Global Seed Vault, el dipòsit de llavors que hi ha a les illes Svalbard.

Des del punt de vista del paisatge, l’ascensió ha tingut tres parts, la primera hem anat per un vessant cobert de tundra amb molts liquens i molses, i moltes flors. La segona part més rocosa passa al costat d’una antiga mina abandonada. I la tercera ja al cim on un camí carener ens menava cap el punt més elevat.  He signat al llibre de registre, fent valer la meva nacionalitat de Catalana. Com que el dia ho ha permès hem tingut unes vistes increïbles de Longyearbyen i el Adventfjorden.

 

IMG_20170808_155140

Després de baixar del cim, he tingut l’oportunitat de passar pel Global Seed Vault, un dels llocs més únics de Svalbard. Tallat profundament al permafrost, la bóveda de llavors conserva una increïble varietat d’espècies de plantes del món. El dipòsit mundial de llavors estava tancat ja que només s’hi pot accedir amb un permís especial, però apropar-s’hi també ha estat emocionant.

He anat acompanyada d’un guia armat, ja que és obligatori. A més com que era biòleg m’ha mostrat totes les flors que anàvem trobant pel camí. També hem vist rens, i per sort no ha calgut que fes servir el rifle!

Ha estat una excursió molt bonica i interessant.

 

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Pyramiden, Пирамида

WhatsApp Image 2017-08-10 at 09.49.45

Monument a l’entrada de Pyramiden

Pyramiden va ser des del 1910 fins el 1998 un assentament miner de carbó, sota la muntanya de Piramid (935 m) a les illes Svalbard. Fins el 1927 va ser suec, però a partir d’aleshores va ser venut i explotat pels russos.

Els russos van dotar aquest assentament de tot tipus d’infraestructures: grans avingudes, port, helioport, vivendes pels directius, pels traballadors, hospital, cantina, poliesportiu, escoles, piscina coberta, teatre, granja amb animals, hivernacles per l’hort… Durant molts anys va ser una ciutat autosuficient i que s’autoabastia completament.

La gran quantitat de carbó que tenien els permetia disposar d’aigua calenta i calefacció sense límit, cosa que s’agraia als llargs i gelats hiverns àrtics. La piscina, de 25 x 25 m, que s’emplenava amb aigua del fiord era climatitzada!

Ara és una ciutat fantasma, on el silenci és trencat pels crits de les aus que han conquerit les finestres d’un dels edificis de vivendes, es pot visitar amb un guia, que va explicant que és Pyramiden i que era… I com no, acompanyats sempre d’un parell de guies armats, per si apareix algun ós polar.

Tot i no poder entrar  a tot arreu, la visita al Teatre, amb un piano de cua a l’escenari, al poliesportiu, a la sala insonoritzada de música, la sala de ballet, o a la pista de bàsquet… fan adonar-te del passat brillant d’aquesta ciutat.

WhatsApp Image 2017-08-10 at 09.49.09 (1)Un bust de Lenin presideix la gran avinguda, haver de portar terra d’Ucraina per tal que pogués crèixer tamtbé la gespa russa i que ara encara encatifa el terra. La guia ens diu que ni els rens autòctons s’apropen per alimentar-se!

Les escoles bressol, primària i secundària, així com la cantina, els menjadors, les cafeteries, les cuines… mostren el passat brillant de Pyramiden.

Vint anys més tard del seu abandonament Pyramiden aguanta molt millor que altres assentaments humans abandonats. Diuen que el rigorós fred al que cada any està sotmès fa que la degradació sigui més lenta.

Però el més bonic de Pyramiden és sense dubte el teló de fons, la preciosa i espectacular glacera  Nordenskjøldbree: una muntanya blanca a l’altra part de la badia amb més de 200 m d’alçària, amb 26 km de front i més de 242 quilòmetres quadrats de superfície.

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Axipèlag Svalbard, al cercle polar Àrtic

svalbardmath

L’arxipèlag Svalbard es troba a l’extrem nord d’Europa entre els graus 73 i 81 de latitud nord, a uns 1000 km del Pol Nord, i té una superfície de 62.920 quilòmetres quadrats.

El 60% de la seva superficie està coberta per glaceres. Constantment arriben blocs de gel de les glaceres al mar. A l’estret de Hinlopen (al nord) el gel de la glacera es barreja amb la banquissa gairebé tot l’any.

L’illa principal i a la vegada la més gran es diu Spitsbergen, i  la ciutat principal és Lonyearbyen.

El clima

El clima de l’arxipèlag Svalbard és àrtic. L’estiu entre juny i setembre, és fresc però sec, la temperatura mitjana és de 6º. En canvi, l’hivern és més aviat suau a causa del corrent oceànic de Spitsbergen, una branca del corrent de Golf, amb una temperatura mitjana de  -14º.

L’estiu és lluminós per l’efecte del sol de mitjanit que es manté per sobre de la línia de l’horitzó de mitjans d’abril a finals d’agost, mentre que l’hivern és fred i fosc des de finals d’octubre fins a mitjans de febrer. Les aurores boreals poden il·luminar les fredes nits a l’arxipèlag Svalbard.

El paisatge

Les illes Svlabard són muntanyoses, amb alçàries que superen el 1000 m, el massís granític de Newtontopp arriba als 1713 m i el Perrietopp als 1717, ambdós a l’illa de Spitsbergen.

La seva vegetació està composta de molses i líquens que són plantes típiques d’aquests climes. I un parell de centenar de floretes hermafrodites de tots colors encatifen el terra quan desapareix la neu.

Per a molts el blau més bonic del món és el blau de les glaceres. La seva formació és deguda a l’enorme pressió de les masses de gel i en conseqüència a la inclusió de l’aire comprimit.

El fiord d’Hornsund és un dels més bonics de tots l’arxipèlag, i s’endinsa uns 25 km terra endins. Gairebé totes les badies del fiord, els glaciars deixen caure els bocs de gel, de manera que l’aigua es troba gairebé sempre coberta per icebergs.

La fauna

Els araus, alques i mérguls són les aus marines més comunes d’aquestes terres. Viuen a les abruptes roques de la costa i se submergeixen a les fredes aigües en busca d’aliment: petits peixets, crustacis i pops.

El ren de Spitsbergen, és una subespècie endémica i s’alimenta de líquens i molsa. És molt més petit que els rens continentals i viu salvatge per la illa.

Les morses gegants que arriben a les costes de les illes poden arribar a pesar uns 1200 kg, tot i així dins de l’aigua són àgils i elegants submarinistes. Els seus ullalls tenen una diverses funcions: per una part els permet desplaçar-se pel terra, també els permet sortir de l’aigua, per fer orificis sota el gel i poder respirar, per desfensar-se dels ossos blancs, com a reposacaps… Durant molts segles les morses van ser caçades sense pietat durant molts anys i van estar a punt d’extinguir-se. Gràcies a les mesures severes de protecció de mitjans del segle passat, van aconseguir salvar-les i avui en dia hi ha grans colònies al nord i est de l’illa com a l’estret de Hinlopen o a Nordauslandet.

Però l’animal rei de les illes és l’os blanc, es pot trobar a qualsevol indret, encara que al nord és la zona on hi ha més exemplars ja que són regions que estan gelades durant més temps. L’os blanc a l’hivern viu en terra ferma, mentre que quan arriba al calor cal que salti a la banquissa per poder caçar amb més facilitat i no morir-se de gana. Diuen que viuen més ossos polars que habitants i és una espècie protegida des del 1972.

M’ha sorprès saber que a les illes no viuen insectes, ni rèpils, ni amfibis… No hi ha abelles per la qual cosa només sobreviuen les plantes amb flors hermafrodites, que es puguin autofecundar per a poder-se reproduir. No hi ha animals carronyers, per tant quan mor algun animal aquest es va autodescomponent durant llargues temporades, sino queda colgat per la neu… i apareix de nou al desglaç.

Publicat dins de Viatges | 1 comentari

Kew Gardens

IMG_20170327_161057

Kew Gardens, Royal Botanic Gardens a Londres, és un dels jardins botànics més grans del món. A més és el patrimoni de la UNESCO més gran de Londres i ofereix  espècies úniques, endèmiques amb paisatges únics i arquitectura icònica de totes les etapes de la història dels jardins.

Kew Gardens és la col·lecció de plantes vives major i més diversa del món, amb paisatge variat i amb hivernacles i vivers,

Si visiteu Londres no deixeu d’anar-hi, segur que les seves 120 hectàrees us sorprendran.

IMG_20170327_161425

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Barcelona 92

Avui fa 25 de la inauguració dels Jocs Olímpics a Barcelona 92.

Des de la proclamació de Barcelona com a ciutat olímpica el 17/10/86  va començar la cursa per deixar la ciutat a punt pels Jocs Olímpics: obres i més obres, projectes faraònics, carrers talls, edificis i reformes, grues, ciment…

Recordo que amb le alumnes de Magòria vam anar a visitar l’anella olímpica que estava en obres: l’Estadi, el Palau Sant Jordi, i la reforma de ls Picornell.

Van ser anys que tots teniem un objectiu comú el 25/7/1992, i dia a dia es va anar acostant fins arribar-hi tal dia com avui.

Els Jocs Olímpics els vaig viure a la ciutat, gudint de l’ambient, la gent, els esdeveniments, assistint a l’Estadi, les Picornell, l’Olímpic de Badalona… Reconec que em va agradar anar-hi i gaudir tant de les gestes esportives, com de l’ambient.

 

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari

Cosins i cosines Casas

IMG-20170521-WA0011

Família Casas al bateig de la Marina – setembre 1964

Text que va fer la meva germana Àurea en una trobada cosinal el maig del 2012. Gràcies Àurea per aclarir-nos els nostres vincles familiars.

Bona tarda a tots Cosins i cosines!

Si mirem al diccionari la definició de cosí o cosina diu: Fill o filla d’un oncle o d’una tia; cosí germà,  també  anomenat  cosí carnal .

Ho miris a les llengües que ho miris no hi ha una altra definició, i la qüestió sembla ben senzilla…

Però anem per parts i analitzem tot el que vaig  viure de ben petita:

Al pati de l’escola les companyes xerraven sovint de les anècdotes que els havien passat  amb els seus cosins,  com a molt en tenien 3 o 4.  Jo sabia que el meu nombre era poc habitual i de vegades no em tocava més remei que contestar la maleïda pregunta:

– I tu Àurea, quants cosins tens?

I jo, que soc fatal en mates,  ja em veieu amb els dits de la mà, comptant com una boja… i és mai he recordat quants  cosins  tinc !

– 6….3…2….2…3….2…18 . Tinc 18 cosins !

– Què dius nena! Cosins germans, i suposo que has sumat els de part de pare i de mare oi? No t’inventis coses, vale?

Jo mai havia pensat que hi hagués cap possibilitat que per part del Pare poguéssim tenir cap tipus de família!

En fi, a mi el tema dels cosins em portava de corcoll, representava que eren unes persones amb un vincle familiar molt proper però a l’hora molt llunyà i un estil de vida diferents i fins antagònics a la meva família. Ara ho entendreu :

Un dia apareixen  a casa nostre dues noies i un noi,  per mi molt grans que parlaven CASTELLÀ i deien que eren els meus cosins!!

IMPOSSIBLE, com podia ser això? amb lo SUPERCATALANISTES que érem a casa?? Això  va ser com  un trauma!! Eren els cosins de Bilbao: la Chichín, el Manuel i la Mykanka.

Lo fort va ser quan un any a l’estiu va aparèixer per casa una noia guapíssima que a sobre es deia com jo: Àurea, era elegant,  neta,  de moviments  lents i parlava amb un català molt pausat com si fos de l’Empordà. Aquella noia de cara de porcellana era també cosina meva! Quina enveja vivia a Suïssa al costat d’un llac! Jo me la imaginava com la Heidy  o com “la hija tirolesa” de les cartes de les famílies: amb prats verds i envoltada de vaques lleteres; també  netes, movent la cua de forma molt elegant .

A l’estiu següent va venir el seu germà, en Manuel, un noi blanquet, molsut rosset més o menys de la meva edat,  que xiulava tot el dia i llegia Tintins com un posseït, Aquell noi no sabia quasi res de  català: es veu que parlava suís–alemany i al cap de 30 dies d’estar a casa aquell agost, parlava perfectament un català de Girona. Estava negre de tan anar als Banys “los Astilleros” a la Barceloneta.

També hi havia tot una colla de cosins que no acabava de classificar, tenia molta confusió…per que  tots eren  molt semblants: PRIMS, ELLES AMB CABELLS MOLT LLARGS I ROSSOS, ALTS, PERFECTES, DENTS BLANQUES,  i tots eren clònics guapos i elegants. L’Olga, el Manuel, la Gemma, la Marta, l’Eva i el Roger.

Jo em vaig fer la meva composició de lloc: ELLS EREN ELS AUTÈNTICS CASAS, perque es veu que eren els fills del PRIMOGÈNIT el  patriarca Casas i per això tots portàvem aquest cognom. A més ells eren els rics de la família!

Algunes vacances de Nadal, havíem anat al “Salon de la Infancia y de la Juventud”, amb uns cosins molt peculiars: el Rafel i la Serra. Eren els cosins progres barrejats amb una mica de hippys ! Tenien rulot, els pares eren de l’AMPA  de l’escola Arrel, activa catalana de Rosa Sensat, d’educació amb pedagogia per fomentar les  llibertats individuals i la no repressió  infantil! Per favor quina família tan diferent a la meva !

Eren del barri de Sant Genís dels Agudells al Montbau, un lloc que ningú més coneixia. Eren uns cosins Barcelonins però semblaven uns extraterrestres. I ara penseu: Coneixeu algú més que es digui SERRA?

Jo no sé si era la pedagogia activa o què, però sempre ens fèiem UN FART DE RIURE quan estàvem amb ells!

També vam compartir molt de temps amb uns cosins també molt peculiars, d’entrada vivien amb la meva àvia! Però, que en Gerard, la Diana i la Marina eren cosins meus jo tenia una prova irrefutable perquè la seva mare es deia Àurea  i a més era la meva padrina!!

Els tres eren molt morenos de pell, ulls color mel amb moltíssimes  pestanyes i cabells negres i molt gruixuts, A més els tres parlaven francès perfectament i tenien una altra família al nord de França, amb uns altres avis i tot això.

Jo creia que era una llegenda, però es veu que el seu pare havia viscut a l’Àfrica en uns poblats on hi havia tigres, en Gerard ens explicava que havia sobrevolat el desert del Sàhara  als 2 mesos de vida amb una avioneta.

A l’estiu quan anàvem a la platja tots junts deuríem semblar ambaixadors de l’ONU !!

I per últim he deixat les meves cosines Anna i Cristina, elles eren les més semblants a mi, eren catalanes, vivien a l’Eixample!

Tot semblava ben normal, però res més lluny de la realitat. Tenien uns pares de pel·lícula, això per una nena petita no és gens comprensible. Un pare que sempre feia bromes, que no semblava un pare, era un monitor d’esplai. Desprès la mare, era una actriu de Hollywood, molt més jove que la meva, guapa, sempre elegant i seguint la moda i super estilosa, jo no me la podia imaginar fent sopars o escombrant !!

Ja  acabar, penseu que actualment és normal, amb aquesta globalització, el món s’ha fet molt petit i tothom es mou: Erasmus, estudis, feina…, però abans tots naixiem, creixiem i viviem  sempre al mateix barri.

Imagineu quin estrès cosinal que tenia al cap.

I desprès de molt meditar, al marxar d’una festa d’aniversari de la nostra Àvia, que per fi us vaig veure a tots junts, va ser quan ho vaig veure clar LA DEFINICIÓ DEL DICCIONARI ESTAVA EQUIVOCADA; COSINS són aquells que tenen la MATEIXA ÀVIA.

Era l’únic en comú que tenia amb tota aquella colla de familiars directes tan variats i heterogenis amb tants colors, aspectes i formes!

GRACIES PER HAVER VINGUT A RECORDAR QUE SOM COSINS  !!

Àurea

Maig 2012

***********************

VERSION CASTELLANA

Buenas tardes a todos Primos y primas!

Si miramos en el diccionario la definición de primo dice: Hijo o hija de un tío o de una tía, primo hermano, también llamado primo carnal.

Lo mires con las lenguas que lo mires no hay otra definición, y la cuestión parece muy sencilla …

Pero vayamos por partes y analizamos todo lo que viví de pequeña:

En el patio de la escuela las compañeras charlaban a menudo de las anécdotas que les habían pasado con sus primos, como mucho tenían 3 o 4 .. Yo sabía que lo mío era poco habitual y a veces no me tocaba más remedio que contestar la maldita pregunta:

-Cuántos Primos tienes tú, Áurea?

Y yo, que soy fatal en mates, ya me veis con los dedos de la mano, contando como una loca, .. nunca he recordado cuantos primos tengo!

– 6 …. 3 … 2 …. 2 … 3 …. 2 … 18,,,,,, SOMOS 18 primos!

– Que  dices!, primos hermanos, y supongo que has sumado los de parte de padre y de madre ¿verdad? no te inventes cosas, vale?.

Yo nunca había pensado que hubiera NINGUNA posibilidad de que del Padre pudiéramos tener ningún tipo de familia!

En fin, a mi el tema de los primos me llevaba de cabeza, representaba que eran unas personas con un vínculo familiar muy cercano pero a la vez muy lejano y un estilo de vida diferentes y hasta antagónicos a mi familia.

Ahora lo entenderéis….

Un día aparecen en nuestra casa dos chicas y un chico, para mí muy grandes que hablaban CASTELLANO y decían que eran mis primos!

IMPOSIBLE, ¿cómo podía ser eso con lo SUPERCATALANISTA que eramos en casa? Eran los primos de Bilbao .. esto fue como un trauma!

Lo fuerte fue cuando un año en verano apareció por casa una chica guapísima que encima se llamaba como yo, era elegante, limpia, de movimientos lentos y hablaba con un catalán muy pausado a del Empordà, aquella chica de cara de porcelana era también prima mía … qué envidia vivía en Suiza junto a un lago.

Yo me la imaginaba como la Heidy o como de las cartas “de las familias, la hija tirolesa” con prados verdes y rodeada de vacas lecheras, también limpias, moviendo la cola de forma muy elegante …..

A los pocos días vino un chico blanquito, carnoso rubito mas o menos de mi edad, que silbaba todo el día y leía Tintin como un poseso, aquel chico no sabía casi nada de catalán … se ve que hablaba suizo-alemán y al cabo de 30 días de estar en casa aquel agosto, hablaba perfectamente catalán de Girona estaba negro de tan ir a los Baños “los Astilleros”.

También había todo un grupo de primos que no acababa de clasificar, tenía mucha confusión … para que todos eran muy parecidos, DELGADOS, ELLAS CON PELO MUY LARGOS Y RUBIOS, ALTOS, PERFECTAS, DIENTES BLANCAS, y todos eran clónicos guapos y elegantes!

Yo me hice mi composición de lugar: ELLOS ERAN LOS AUTÉNTICOS CASAS, por que se ve que eran los hijos del PRIMOGÉNITO el patriarca Casas y por eso todos llevábamos todos este apellido …. ellos eran los ricos de la familia!

Algunas vacaciones de Navidad, habíamos ido al “Salon de la Infancia y de la Juventud”, con unos primos muy peculiares .. eran los primos “progres” mezclados con un poco de hippies!

Tenían roulotte, los padres eran de la AMPA de la escuela Arrel, activa catalana de Rosa Sensat, de educación con pedagogía para fomentar las libertades individuales y la no represión infantil! Por favor qué familia tan diferente a la mía!

Eran del barrio de Sant Genís dels Agudells el Montbau, un lugar que nadie más conocía, eran unos primos Barceloneses pero parecían unos extraterrestres .. Y ahora pensad: ¿Conocéis a alguien mas que se diga SERRA?

 Yo no se y si era la pedagogía activa o que … pero siempre nos hacíamos UN HARTO DE RISA cuando estábamos con ellos!

También compartimos mucho tiempo con unos primos también muy peculiares, de entrada vivían con mi abuela!

Pero, que Gerard Diana y Marina eran primos míos yo tenía una prueba irrefutable de que para que su madre se llamaba AUREA, como yo y además era mi madrina!

Los tres eran muy morenos de piel, ojos color miel con muchísimas pestañas y pelo negro y muy gruesos.

Yo creía que era una leyenda, pero se ve que su padre había vivido en África en unos poblados donde había tigres, Gerard nos explicaba que había sobrevolado el desierto del Sahara a los 2 meses de vida con una avioneta, además los tres hablaban francés perfectamente y tenían otra familia en el norte de Francia, con otros abuelos y todo eso…

En verano cuando íbamos a la playa todos juntos deberíamos parecer embajadores de la ONU!

Y por último he dejado mis primas Ana y Cristina, ellas eran las más parecidas a mí, eran catalanas, vivían en el Ensanche!

Todo parecía muy normal, pero nada mas lejos de la realidad …. tenían unos padres de película, esto para una niña pequeña no es nada comprensible: un padre que siempre hacía bromas, que no parecía un padre, era un monitor de tiempo libre y después la madre, era una actriz de Hollywood, mucho más joven que la mía, guapa, siempre elegante y siguiendo la moda y super estilosa, yo no me la podía imaginar haciendo cenas o barriendo!

Para ya terminar.

… Pensad que actualmente es normal con esta globalización, el mundo se ha hecho muy pequeño y todo el mundo se mueve, Erasmus y estudios, trabajo, pero antes todos nacíamos, crecíamos y vivíamos siempre en el mismo barrio … imaginad qué estrés cosinal que tenía en la cabeza.

Y después de mucho meditar, al marcharse de una fiesta de cumpleaños de l’Avia Mamá, que por fin os vi a todos juntos, fue cuando lo vi claro LA DEFINICIÓN DEL DICCIONARIO ESTABA EQUIVOCADA:

PRIMOS son aquellos que tienen la MISMA ABUELA

era lo único en común que tenía con toda aquella pandilla de familiares directos tan heterogéneos con tantos colores, aspectos y formas!

GRACIAS POR HABER VENIDO A RECORDAR QUE SOMOS PRIMOS!

Àurea

Mayo 2012

Publicat dins de Calaix de Sastre | Deixa un comentari